Categoría: Cursos

I si convidem els nens a pensar?

per Natàlia Perarnau

Blog-Natalia-Perarnau-ensenemos-a-pensar-630x457

He sentit a dir algunes vegades que és més important ser capaç de fer bones preguntes que de donar bones respostes. Penso que aquesta afirmació, tot i que d’entrada pot semblar una mica inversemblant, té molt de sentit i m’agradaria analitzar-la.

En el context habitual dels meus posts, aquesta frase em fa pensar en com encetem converses amb els nostres fills, ja des de ben petits, per poder cultivar i afavorir la comunicació. Dominar l’art de fer preguntes als nostres fills pot generar converses, reflexions, confidències… però no dominar-lo, ens pot dur a tots a un cul-de-sac amb respostes monosil·làbiques, o el que és el mateix, no anar més enllà d’un Sí o un NO majúsculs. Però avui no voldria fer una reflexió sobre com fer que la comunicació sigui fluïda, sinó més aviat com encendre l’espurna del pensament crític en els nostres fills.

Ja fa uns anys, durant unes vacances vam conèixer una mare nord-americana que viatjava amb els seus dos fills. En aquell moment el nostre país estava enfonsat en una de les pitjors crisis. Aquella mare de dos nens, un de 10 i un de 14, va voler saber per boca nostra quina era realment la magnitud de la tragèdia. Vam estar parlant i em va cridar molt l’atenció que, mentre els meus fills d’edats similars no participaven gens de la conversa, els seus estaven perfectament integrats tot i la seva joventut. Era evident que aquells nens havien tingut algun estímul diferent dels meus, un estímul que havia despertat el pensament crític i la capacitat d’opinar. En una segona conversa, i més pendent de les estratègies de la mare que del tema en qüestió, vaig aconseguir veure el truc. Aquella mare tenia el costum d’anar aturant la conversa amb certa freqüència, dirigir-se als seus fills i demanar-los: “I tu, què en penses d’això que t’estan explicant?”  Els nens no podien abaixar la guàrdia en cap moment, escoltaven atentament i processaven la informació sabent que en algun moment o altre cauria la pregunta màgica. Aquella constatació em va fer pensar molt, no tan sols en com estimulem el pensament crític des de casa, sinó sobretot també en com es fa des del nostre sistema educatiu.

Porto uns quants anys fent de professora d’anglès i he observat que els nostres joves tenen molt poques ganes i pocs arguments per exposar la seva opinió més enllà de temes banals. Jo sempre havia pensat que això era normal degut a l’edat i la immaduresa dels nois, però amb el temps i l’experiència, he vist que no és així. El nostre sistema educatiu pateix una malaltia i és que no encén espurnes, és una educació plana en què el professor dóna (en els millors dels casos) i l’alumne rep. És un sistema clarament unidireccional. Dubto que quan s’estudien els Reis Catòlics a l’escola hi hagi gaires docents que demanin als seus alumnes què pensen de tot allò que van fer, o si hi veuen algun paral·lelisme amb la situació actual, o si les seves decisions polítiques poden haver tingut un impacte en l’actualitat. Seria una grata sorpresa que ho fessin.

Em consta que hi ha sistemes educatius a Europa en què una assignatura com religió, que en alguns casos es pot considerar una “assignatura maria”, té un pes important en el currículum. Podríem pensar que la raó és perquè es tracta d’un país o d’una escola molt religiosa, però no és així. En aquests casos, es tracta d’escoles en què s’estudien 2 o 3 religions, per exemple: cristianisme, islamisme i budisme, i els nens aprenen per quins principis es regeix cada una d’elles. L’examen, i per tant el repte, no consisteix a “vomitar” informació, sinó a resoldre una situació o un conflicte ficticis des del punt de vista de cada religió. En aquest cas no hi ha cap resposta correcta o incorrecta, sempre que l’alumne argumenti adequadament la decisió que ha pres posant-se a la pell del practicant d’una religió determinada. Sens dubte, enfocada d’aquesta manera, l’assignatura pren una altra dimensió, perquè a part de forçar a pensar i a interpretar, serveix per aprendre a ser més oberts i empàtics.

I per tancar aquest post i fer-te rumiar una mica sobre la importància de potenciar el desenvolupament del pensament crític tant des de casa com des de l’escola, et deixo amb una frase que vaig sentir fa pocs dies en una conferència: “Qui no pensi té un alt risc que el seu lloc de treball es robotitzi”. I tu, què en penses de tot això que he explicat?

Convida’l a somiar quan encara està despert

per Natàlia Perarnau
23/11/2017

Img_BlogNat1012x734-llegir-conteUn dels moments més intensos per a una mare o un pare és l’hora que els nens van a dormir, i que consti que no ho dic per les rebequeries, els crits i les corredisses dels petits quan no se’n volen anar al llit, que també. Ni tampoc ho dic per les vegades que et despertaràs al llarg de la nit, tot i que si tens sort dormiràs d’una tirada. Només si tens sort.

No vull mitificar el moment d’anar a dormir, cadascú té la seva realitat, però et vull parlar dels minuts previs a la son, d’una estona d’intimitat i màgia amb els nostres fills que ens pot transportar a un món ple d’aventures i fantasia… Parlo del conte d’abans d’anar a dormir vist com un viatge imaginari amb el qual convidem els nostres fills a somiar quan encara estan desperts.

Que és un dels moments més esperats del dia no seré jo qui ho digui. Només cal veure la cara que fan els petits quan pregunten: ”Avui hi haurà conte?” Per a alguns pares, ser presents en el moment en què els nens van a dormir és tot un privilegi. Els que arriben al final del dia amb la bateria sota mínims, d’entrada contestarien amb un “avui estic molt cansat fill, ho deixem per a demà”, però són incapaços de dir que no. Siguin quines siguin les teves circumstàncies, estic segura que, quan estàs assegut al costat d’aquest petit gran personatge que et mira amb tendresa, t’acarona i t’escolta amb una atenció inusual, el cansament desapareix per donar pas a un moment de proximitat emocional única. En aquests instants d’intimitat, et preguntes en quin moment aquesta criatura, ara tan teva, deixarà de ser-ho.

Fa uns dies vaig llegir un article molt interessant que argumentava els beneficis d’explicar un conte als fills. Entre d’altres, es destacava que ajuda a potenciar l’empatia dels nens i que els ajuda a veure que hi ha altres maneres d’entendre el món. A més, també estimula la memòria, la creativitat i ajuda a ampliar el vocabulari. Hi ha contes que es converteixen en autèntics best sellers, com “El monstre de colors”, d’Anna Llenas, “Endevina com t’estimo”, de Sam McBratney i Anita Jeram, o “Un llibre”, d’Hervé Tullet. Només són tres exemples d’històries molt diferents entre elles, però totes pensades perquè els més petits s’ho passin bé amb les seves pàgines.

Potser va ser això el que ens va moure a impulsar la nostra pròpia línia editorial, Read me a Story. Formar part d’un dels moments més íntims de la vida familiar i fer-ho en anglès, fent que el nou idioma tingui el seu espai en el dia a dia de la família, és una de les coses que em fa més feliç. És emocionant pensar que hi ha nens que se’n van a dormir amb el record de les aventures de la Betty Sheep o de la Gina Ginger ressonant a dins del seu caparró.

I és aquella il·lusió que sentia l’any 2014, quan vam llançar la línia editorial, la que sento avui en presentar al món la nostra tercera col·lecció de contes: Many Monsters. Amb l’amor i la cura amb què s’ha fet la primera història, Nori Nosy, es transmet el desig de fer volar els nens a través de les seves pàgines, de saciar la necessitat d’una curiositat innata i de voler allargar aquesta innocència al costat dels pares.

Tant si de grans se’n recorden com si no, estic segura que durant aquestes estones junts hi guanyem tots. Recordes quin era el conte de la teva infantesa? I quin és el que t’agrada més explicar?

Què diferencia un professor correcte d’un professor excepcional?

Quan de petita em demanaven què volia ser de gran, professora no havia estat mai la meva primera opció. Però avui, 5 d’octubre, amb motiu del dia internacional del docent, m’agradaria recordar per què en un moment donat de la meva vida vaig fer aquesta elecció. No cal dir que en tota història que parli de vocació sol haver-hi un ingredient en comú: un(a) professor(a). Quantes vegades hem après a estimar una assignatura perquè el professor que la imparteix desborda passió i ens encomana el gust per seguir aprofundint més?

Què diferencia un professor correcte d’un professor excepcional? Els professors extraordinaris són capaços d’activar una palanqueta que desperta l’interès i el gust per aprendre en els seus alumnes. Aquesta mena de professors cuinen les seves classes amb una fórmula magistral, una recepta guanyadora que connecta amb les necessitats intrínseques dels seus alumnes. Però, quins són aquests ingredients intangibles que fan que aquests professors brillin i encomanin? Aquí tens 8 característiques que crec que els fan únics:

  • AMOR. Estimen allò que fan: ensenyar.
  • PASSIÓ. Els apassiona l’assignatura que imparteixen, tant que en alguna ocasió penses que han fet del seu hobby la seva feina.
  • RESPECTE. Es prenen molt seriosament la seva feina i en fer-ho demostren un gran respecte pels seus alumnes.
  • FE. Creuen fermament en els seus estudiants.
  • NO PREJUDICI. No es deixen  influir pels judicis que puguin fer altres sobre els seus alumnes, parteixen sempre de zero i es formen una opinió segons la seva pròpia experiència.
  • GENEROSITAT. Van més enllà del que s’espera d’ells (més enllà de les hores de classe pagades i pactades).
  • RESPONSABILITAT. Són conscients de l’impacte de les seves paraules i actituds.

Jo he de confessar que pertanyo al grup d’alumnes tocats per la vareta màgica d’un professor extraordinari. En aquest cas va ser la professora d’anglès de l’acadèmia on em van inscriure els meus pares: l’Elsa. Quina il·lusió que hi posava! Es desvivia per nosaltres i desitjava que ens sentíssim especials, ens estimava i ens feia veure que els nostres èxits eren els seus. Ens presentava totes les activitats de classe com si fos el xef que explica com ha preparat el plat més revolucionari de la seva carta. Era la paciència i la humilitat personificades. Si no sabia una resposta ho reconeixia i la buscava.

Hi ha una edat en què busques desesperadament què pots aportar tu al món. Personalment, l’Elsa em va fer sentir que per a ella jo era especial i única, i crec fermament que aquesta autenticitat que tots tenim és el valor més gran que podem aportar. Jo, des de la meva feina, com tants d’altres professors, aspiro a ajudar a exercir un poder transformador: el de l’educació.

Òbviament aquestes característiques no només contribueixen a la generació de professors extraordinaris, sinó que converteixen qualsevol professional correcte en una persona que surt de la norma. L’amor per allò que fas et fa sentir viu, s’encomana i genera una onada de passió que toca els que t’envolten. Un consell? Estima el que fas, fes el que estimes i sobretot, facis el que facis, sigues feliç.

I tu, has tingut algun professor extraordinari? Explica’m-ho!

A tots els docents: gràcies!

per Natàlia Perarnau
05/10/2017

Halloween 2017

Com ja sabeu, és final d’octubre i Halloween ja és aquí. Aquest any, volem passar-ho de por al Kids&Us Cornellà, així que hem decidit fer un concurs de màscares on podran participar tots els alumnes que ho desitgin. Només caldrà que portin una màscara personalitzada i terrorífica a les classes del 25 al 31 d’octubre i podran guanyar… un premi sorprenent!

Al Kids&Us de Cornellà, no només durant Halloween ens ho passem de por!
FacebookPost_1200x900_HappyHalloween

EASTER FUNWEEK 2017

Kids&Us us presenta les Fun Weeks de Setmana Santa 2017: “IRISH LUCK!”
fb_503x503_fweaster17
Vine a la bonica illa verda d’Irlanda, la terra del trèvol, el Riverdance, la música celta i els descarats Leprechauns. Acompanya en Larry i en Liam mentre busquen el trèvol de quatre fulles. Vés amb compte amb en Larry, perquè és una mica bromista. Però si ajudes en Liam, potser podeu arribar a guanyar la loteria!